Pau M. Sarrió Andrés

La retòrica visual al servei del poder senyorial: els sostres cassetonats del Castell-Palau d'Alaquàs
A l'estiu de 1880 un anònim, que segurament havia visitat Alaquàs en el marc d'alguna de les expedicions que en les acaballes del vuit-cents van organitzar-se des del Centre Excursionista de Lo Rat Penat, escrivia a les pàgines de Las Provincias referint-se al Castell: «Las habitaciones revelan la grandiosidad con que entonces se edificaba: sus cuadras son inmensas, sus salones interminables, con artesonados de caprichosas ensambladuras». Encara algunes dècades més tard, l'any 1907, l'historiador Francesc Vilanova, bon coneixedor del palau, asseverava a les línies d'un article publicat en aquell mateix periòdic: «No menos son notables los magníficos y primorosos artesonados, que por su fina taracea de corte mudéjar recuerdan los techos fabricados `por el sabio moro', que alababa Fr. Luis de León»1. Independentment del rigor històric d'aquelles afirmacions, amb innegables tints poètics, aquells escrits ­com altres anteriors i posteriors­ són testimonis documentals de l'admiració que devia causar, encara a finals del segle XIX i en els primers compassos de la centúria següent, recórrer les estances del Castell d'Alaquàs. Malgrat les profundes petjades que el llarg abandonament havia deixat en l'edifici ­que ja per aleshores amenaçava ruïna en algunes de les seues parts­ i dels successius espolis que havia sofert, el maltractat palau continuava mostrant, encara que ben desfigurat, part del seu esplendor original, per mitjà d'elements com els paviments ceràmics o els sostres de cassetons.

1

Roca RicaRt, R.: Un passeig per la història del Castell-Palau d'Alaquàs (1880-1975). Alaquàs, 2008.

153

L'admiració que en aquells il·lustres articulistes degué despertar-se al seu pas pel Castell devia aproximar-se, possiblement, a la sensació d'impressió per a la qual, quatre segles enrere, enteixinats i forjats de cassetons ­com la ceràmica i altres béns mobles, com els tapissos­ havien sigut introduïts en la nova casa de Jaume Garcia d'Aguilar i Amalrich2. Un gran palau cridat, sobretot, a ser, mitjançant la riquesa material que guardava, símbol visual del poder senyorial que el llinatge dels seus promotors ostentava. Part d'aquella retòrica visual del poder pogueren constituir-la, amb bona probabilitat, els rics sostres de fusta amb cassetons que cobrien les estances principals del palau, referències visuals implícites als nous llenguatges del Renaixement ­i amb ells, a l'Antiguitat clàssica­, en conjugar-se en ells els principis d'equilibri, geometria i perspectiva que propugnava aquella arquitectura directament manada de l'Humanisme italià3. Per(...)