Mª Júlia Martí Cánoves

29 d'octubre de 2024. Silenci, foscor, por i resorgir
La vesprada del dimarts 29 d'octubre estava molt silenciosa al barri de l'Olivar. Un avís roig per fortes pluges mantenia a la gent dins de casa, alguns pendent de les notícies, d'altres, esperant els membres de la família que encara estaven fora i, la majoria, pensant que a la zona alta del barri «mai havia arribat l'aigua» i com que no plovia gens, la cosa no era perillosa. Cap a les 8 de la vesprada, el meu carrer, el carrer de Sant Jeroni comença a omplir-se de soroll. Són els veïns dels carrers del voltant que porten els seus cotxes per a resguardar-los, perquè és un carrer alt. No estan tranquils i busquen altres llocs, perquè l'aigua comença a entrar pel carrer de Sant Francesc. Tot es va succeir amb molta rapidesa i, detalls dels fets que van ocórrer, ens els conten els veïns i veïnes que van ser subjectes actius de la catàstrofe que ens esperava i de la que encara no podem recuperar-nos. Una de les primeres que em va compartir la seua vivència fou Pilar, de 82 anys, i veïna del carrer Canalejas on viu amb el seu marit Paco de 88 anys, en una planta baixa (Maria Pilar Ricart i Francisco Roca. Carrer Canalejas, 1 m 50 cm). Em contava amb una lucidesa extraordinària que, quan el seu marit i ella varen ser conscients de què tenien aigua dins de casa i, pensant que seria com en altres ocasions, que no els en havia entrat gens, i només per precaució, van decidir posar en alt tot el que fora possible: calaixos, roba... Els llits, les taules i el banc de la cuina eren el lloc ideal per a salvar les seues pertinences però, quan es van assabentar que haurien de resguardar-se també ells perquè l'aigua els arribava fins a la cintura, Paco li va suggerir d'anar cap a la part de darrere de la planta baixa i pujar al pis, la qual cosa ja no va ser possible perquè el nivell, que va aconseguir marcar el metre dins de casa, ja els arribava fins al pit.

53

Carrer de la Pau

54

Continua contant, amb una serenitat espantosa que, en aquells moments, el seu fill Rafa, i durant més d'una hora, trucava a la porta per fer-los eixir i dur-los cap al pis de la seua veïna Mª Amparo. No podien obrir la porta i només van poder fer-ho a martellades, gràcies a la memòria de Pilar que recordava haver vist un martell en un dels calaixos que va pujar al banc de la cuina. I, per si no fora poc, en obrir va pensar en buscar roba neta i eixuta i, com va poder, se la va endur cap al pis de la veïna. I acaba dientme: «i mira que no pensar que teníem un terrat per a poder pujar?»

Julio, veí del carrer de la Pau (Julio Lluna Mora. Carrer de la Pau, 1 m 65 cm) em conta que cap a les 19:45 i com a bon cinèfil que és, estava mirant el mòbil tranquil·lament, per infor(...)