Adrià Hernàndez Garcia

L'angoixa de la incertesa
Sempre he sigut més de muntanya que de mar, i, a més, m'ha interessat conéixer el territori on visc; per això, m'he recorregut gran part dels barrancs que, des de ponent, arrepleguen les escorrenties de les pluges de la tardor. Tant la rambla de Poio, per a nosaltres, barranc de Torrent o dels Cavalls; com el de l'Horteta, amb els seus afluents, com el dels Gils; o el del Gallego, tots els he xafat gaudint d'uns paratges sorprenents a pocs kilòmetres dels nostres pobles, on de sobte, et trobaves en altre món. Indrets on he pescat carrancs de riu; he vist tortugues, barbs, i petxinots; i alguna furtiva rabosa. En ells he sentit el cant matinal dels ocells i de les òlibes al capvespre. Fins i tot, en una memorable jornada vaig poder localitzar un paratge on mon pare ­amb alguns amics de la penya Perol­ pescava. Una preciosa fotografia amb la serra Perenxisa al fons m'ho va facilitar. En la meua memòria resten matins i vesprades idíl·liques, amb cels clars i serens. Però, també, he comprovat la seua força destructora i el gran cabal que poden acollir en moments determinats. En aquesta fatídica ocasió, el del Gallego, va sumar les aigües que baixaven des de Torís, abocant-les al de Poio provocant una riuada inimaginable. A Aldaia i Alaquàs, no sols vam rebre aigua del barranc de la Saleta, o Pozalet. Escriure amb la sang calenta no és convenient, per això, abans de posar-me a narrar aquesta crònica personal he deixat que el temps transcorregués, per tal de no deixar-me portar per la ràbia. Tres mesos després, quan la ment torna a estar en condicions de pensar amb més claredat, m'ha vingut al cap tot el que sé de la riuada de 1731 que va assolar Alaquàs. Sempre que he vist documents que parlen d'aquell diumenge setze de setembre m'he aborronat. Recorde, especialment, una jornada de recerca en l'arxiu del Col·legi de Corpus Christi ­el Patriarca­; aquell dia vaig tindre en les mans uns protocols notarials del notari Miquel Fluixà, un personatge que junt amb el seu fill del mateix nom, van ser notaris d'Alaquàs des de 1723 fins a 1794. Setanta-un anys de la història personal dels nostres avantpassats resta escrita en sengles llibres de protocols. Els anteriors a 1731 encara contenen entre les seues fulles restes del fang d'aquella tragèdia. Tant em va impressionar notar entre els dits aquella pols fina, que fins i tot, en la meua
67

novel·la Hijos de Abraham, vaig incloure una recreació d'aquell fet vist des d'una finestra del castell, amb els moliners damunt de la teulada del molí. Pel que diuen les cròniques, no sols gran part del poble, sinó també, tants i tants obradors d'olles, cassoles i perols, van patir la força de l'aigua. Fins a l'última reforma de l'entrada de(...)