Josep Ferrer Guzmán

Alaquàs, crònica escurçada d'una tragèdia valenciana
Al meu País l'oratge ens té mania. No hi fa bondat allò que dels núvols collim. La gent oblida on són els rierols, barrancs, inclús rius i el seu domini. Les empreses no mesuren on fan el cau. Les autoritats miren cap a un altre lloc i ara el que deien abans «del vell el consell», no té audiència, ningú no els hi fa cas. Aquest cronista vingué al món en una casa d'Alaquàs on a la darrera seua és terme municipal d'Aldaia. Diverses vegades ha estat testimoni d'avingudes, si no tan fortes sí prou semblants, encara que no amb la potència i magnitud d'aquesta ocasió. La nit del 29 d'octubre, a poqueta nit, una gran turmenta feia un gran espectacle de trons i llamps i ens atemoria pel seu gran aparell. A la vila no hi plovia molt, però no és de la nostra pluja que haurem de tindre por sinó la de les comarques de l'interior que assoleixen cotes més altes de nivell d'on ens ve el pitjor. La nit del 29 d'octubre la catàstrofe prengué reialme, feu el seu niu i s'hi va enquistar. Més enllà de les 9 de la nit ens avisaren des de Xiva que venia molta aigua. Molta aigua pel barranc de Poio. D'aquest naix el Barranquet que passa per Aldaia i fa el seu camí, per la part nord d'Alaquàs, el meu poble. Aquesta situació és coneguda històricament perquè hi ha un cicle, no ponderat, de repetir barrancades. Llavors tot el veïnat era al carrer i ens disposarem a protegir les portes posant un tauler de fusta i tapant les juntes amb algeps o silicona i també amb bromera sintètica. La veritat fon que del temps que ens avisaren fins a l'arribada de l'aigua, no hi hagué temps d'assegurar-nos. Amb una fúria brandant i una potència mai vista, oferia un espectacle dantesc. Mobles, roba, branques, llibres i cotxes, cotxes, cotxes..., cap de nosaltres ens creiem el que veiem: ara la catàstrofe se n'emportava una dona; «Déu meu, que no s'ofegue» criden els qui la veuen i no poden fer res. Al poc un jove arriscat la pessiga i la salva. Portes de fusta arrancades per l'envit d'aquella aigua amarronada que havia furtat el tiny marró als rierols, barrancs, camps i eres. Ara se'n va la llum; llanternes,

155

ciris, frontals i tot el que ens fera llum era benvingut. La riuada no s'atura, segueix i una boira sedosa fa nit a Alaquàs. Desconeguem cap precedent semblant al que patim ara. La tragèdia viscuda era impensable. Alguna cosa no rutlla bé i pren altres dreceres que no coneguem. Però l'endemà amaneix el poble com si una bèstia haguera fet nit entre nosaltres. Les persones, estupefactes, ens mirem uns als altres com si despertàrem havent somiat; somiat, però la realitat ens demostra que no és cap il·lusió. Quasi (...)