Josep Baltasar Escrivà i Fort

El sagristà i l'escolà. Records, religiositat, patrimoni, tradició perduda...
A estones em venen a la ment les vivències viscudes en la meua infància i adolescència a la parròquia de l'Assumpció de la Mare de Déu i al convent de la Mare de Déu de l'Olivar d'Alaquàs, des de finals dels 60, on vaig ser escolà i ajudant del sagristà, durant molts anys. Uns records que tractaré de plasmar a continuació. A més de cròniques breus, contades oralment pels nostres majors, amb els quals vaig conviure i vaig gaudir escoltant el que sabien en relació a fets religiosos, polítics, socials, culturals i històrics1.

EL SAGRISTÀ Entre tants, destacaré Salvador Montoro i Forriol, el tio Salvoret o Montoret el sagristà, com era anomenat al poble. Va exercir de sagristà des de 1919 a la parròquia i al convent. Treballava en l'ofici de cullerer i més tard va obrir una botiga de queviures a sa casa. Quan el vaig conèixer de xiquet era ja un home major i, amb el pas dels anys, començà a tenir dificultats per a realitzar les funcions de sagristà. I quan la malaltia ja no li ho va permetre, vaig assumir les seues tasques durant anys. Resumiré una mica els vincles familiars de Salvoret. Son pare, Salvador Montoro i Montesa, també va exercir de sagristà a la parròquia. Va faltar molt jove. El seu oncle D. Francisco Forriol i Ros, «el rector del forn», va estar involucrat amb la gent del carrer i bolcat en l'àmbit cultural, històric i religiós, a més de protegir i restaurar el patrimoni artístic de la parròquia i del convent, durant els huit anys
1 Quan nomene la parròquia a seques, m'estic referint a la parròquia de l'Assumpció de la Mare de Déu i, quan faig referència al convent, parle de l'actual parròquia de la Mare de Déu de l'Olivar.

203

en què va romandre ací al poble com a rector regent. Al final de la seua vida va voler ser soterrat a Alaquàs. Durant el trasllat del seu cos del cementeri vell al nou actual, aquest aparegué incorrupte. Al pit i a les seues mans duia un crucifix de marfil. Salvoret també tingué com a nebot el rector D. José Esteve i Forriol, historiador, mestre i membre dels Quaderns d'Investigació d'Alaquàs. En els últims anys de la seua vida, en plena vellesa, tenia com a company inseparable un gaiato, que no deixava mentre jo l'acompanyava a sa casa després de l'última missa diària de les huit. Vivia aleshores al carrer Nou, anomenat ara carrer Venerable Sarrió. Caminant entre carreró i carreró fins a sa casa, em contava les seues vivències, una font inesgotable de tots els moments ocorreguts en la vida diària de l'església i del poble. En arribar a ma casa, m'anota(...)