RAFAEL ROCA RICART

EL «RAONAMENT» ENTRE PEP, D'ALDAIA, I MIQUEL, EL D'ALAQUÀS (1809)

A Isaura, que prompte començarà a enraonar

Literatura de canya i cordell Les obres conegudes amb el nom de «col·loquis i raonaments» ­i les seues múltiples variants: els «romanços», les «converses», les «auques», els «plecs de fil i canya», els «chistes», els «trobos», les «relacions»...­ s'emmarquen dins del que els estudiosos han vingut a denominar la «literatura de canya i cordell», que històricament va gaudir d'una gran vitalitat al País Valencià1. Els col·loquis i raonaments eren peces literàries populars, d'una extensió no massa llarga i generalment escrites en vers, que es llegien o recitaven en públic i que eren destinades principalment a l'entreteniment. Per això el professor Emili Casanova ha afirmat que «representen la part més sucosa de les formes espontànies i prolífiques de la sociabilitat popular des del segle XVIII fins a primeres del XX»2. Encara que fou durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX quan els col·loquis i raonaments assoliren el seu màxim apogeu, cal dir que les primeres mostres de col·loquis valencians daten del segle XV, i remeten a obres com ara Lo somni de Joan Joan, la Brama dels llauradors de l'Horta de València, de Jaume Gassull, i el Col·loqui de dames, obra que, com afirma el professor
1 Els dos investigadors valencians que, en les darreres dècades, més atenció i estudis han dedicat a aquest tipus d'obres són: Ricard BLASCO, Col·loquis i raonaments, València, 1983, i La insolent sàtira antiga (Assaig d'aproximació a la poesia valenciana de caire popular), Xàtiva, 1985; i Joaquim MARTÍ, Literatura de canya i cordell al País Valencià. Els col·loquis de temàtica jocosa i satírica. Edició i estudi lingüístic, Paiporta, 1997. 2

CASANOVA, Emili, «Pròleg» a Joaquim MARTÍ, op. cit., p. 13.

-47-

Joaquim Martí, és «el primer text conegut on figura explícitament el terme "col·loqui"»3. Segons Rafael Gayano Lluch, que en 1948 escrigué un breu assaig d'aproximació a aquest tipus d'obres literàries, «col·loqui» significa, en origen, «conferencia, confidencia, charla o soliloquio de una, dos o más personas que tratan de algún asunto particular, bien amoroso, punzante o específico»4; vocable que a València passà, «a fines del XVII, a significar "entretenimiento público y agradable lleno de libres expresiones con no poca agudeza y desparpajo"»5. Entre l'entreteniment i l'adoctrinament, la temàtica d'aquest tipus de peces literàries, ben prò(...)