MARIA DOLORES CERVERA MARÍ Lolita la Flautera

Filla de Vicent Cervera Barberà i Dolores Marí Cervera, naix el 7 de novembre de 1920 al carrer de Sant Francesc, 13, d'Alaquàs. Son pare va aprendre a tornejar la fusta als 11 anys, gràcies al tio Càndido, que li va posar un cadafal a peu del torn perquè poguera treballar. Als dos aprenents que tenia els va posar els malnoms d'el Fino a Vicent i el Guerra a Francisco, pel nom d'uns toreros molt populars d'aquella època anomenats El Fino i El Guerrita. També va treballar de torner a València i una temporada en ca Orelletes al carrer de Salmerón, fins que es va instal·lar pel seu compte en 1918, fent flautes al carrer del Teatret, al solar de ca la tia Ximeta, situat en la part posterior de la peroleria del carrer de San Jeroni. Posteriorment, compraria al tio Zapatero i a Ramón Sanmartín el solar on s'ubicaria l'empresa definitivament: al carrer de la Pau, 4. Dolores comenta que quan va començar a fer-se boniqueta, com deia son pare, aquest li va ensenyar a anar a València per a visitar els clients. Com era filla única, prompte va aprendre a dur el negoci familiar i s'encarregava de visitar els compradors per efectuar les comandes, cobrar-les, etc. És per això que ha viatjar molt, ja que els seus productes han arribat fins i tot a Amèrica, amb una mercaderia que es cobrava a peu d'embarcament al port de València; a més, es tractava de flautes afinades perquè les sol·licitaven amb aquesta condició, i com son pare sabia solfeig, les realitzava així per a l'exportació.

-165-

Els garbons de canyes provenien de Riba roja, Carcaixent, Alberic, Alzira...pobles on creixen canyars a la vora dels seus rius. Per cert, va haver dues temporades en què van tindre problemes per trobar matèria prima perquè de les canyes es va fer una pasta per fabricar un teixit semblant a la pana. Si les canyes eren grosses, hi havia unes 20 per garba i al voltant de 50 si eren mitjanes. El procés que calia seguir era el següent: Primer calia pelar la canya passantla per una espècie d'embut amb unes pales tallants que estava fixat a un pilar. Amb la serra circular se seccionava a la mida desitjada i, amb un cisell esmoladíssim, es tallava a mà la boca de la flauta. A continuació, es realitzaven els forats amb el trepant. D'acord amb la longitud, eren dos, quatre o sis i un en la part posterior. Després, es tintaven bullint-les en una gran caldera i se'ls donava color flauta (morat), es deixaven assecar al sol en estiu d'un a tres dies, segons la intensitat de la calor, mentre que en hivern s'estenien en prestatgeries en una habitació gran, s'encenia una estufa per tal que perderen l'aigua. Una vegada assecades, es posava la boqueta, feta amb fusta seca de baladre provinent de Macastre o Xiva. Les flautes que anaven ornades amb seda, en (...)