valencià | castellano   

Buscar
  Historia Oral

Año:2004
Pg:213-216
Título: «Teodora Tarazona Pérez».
Autor: Martínez Hernández, Puri
Periodo: História Contemporánea
Materia:  Biografías
Siglos: XX
Tema: Historia Oral-Biografies i història familiar-Biografies
Idioma: Valencià



Vista prévia
TEODORA TARAZONA PÉREZ

Teodora Tarazona Pérez va nàixer a Jérica el 26 de juliol de 1923, però als tres anys es va traslladar amb la seua família cap a Alaquàs, el poble que la va acollir i on ha decidit passar la resta dels seus dies. Esta dona d'aspecte dolç i de la qual brolla vida per tots els costat, em rep entusiasmada amb la idea de rememorar la seua vida. Con que em diu que té falta de memòria, constantment recorre a la seua germana Lola, amb la qual viu des que va morir el seu marit, després d'una llarga malaltia. Teodora és la major de quatre germans, Àngel, Lola, Rosa i ella. Em diu que quan van venir a viure a Alaquàs, el primer domicili de la família era al carrer Major. Comença el seu relat recordant amb passió els seus jocs infantils, anomena el sambori i també parla dels botaors que hi havia als carrers per quan plovia i perquè la gent poguera creuar els carrers sense mullar-se; aleshores la xicalla els utilitzava com un nou joc. De tant en tant, recorda un grup de xiquetes que corren de cap a ball el carrer, nugant un cordó a les anelles de les portes i amagant-se per fer-les sonar i així enfadar el veïnat. Va prendre la 1ª comunió amb la mateixa il·lusió que qualsevol altra xiqueta tenia, però Teodora em fa veure que va ser molt afortunada perquè va poder lluir un vestit molt bonic que li van deixar per a l'ocasió i que la vespra, com era habitual, va ensenyar als seus coneguts junt amb tot el que anava a posar-se a l'en-213-

demà, encara que recorda que el que no li agradava era que aquell dia hagué d'anar en dejú a l'església. Em diu que per Pasqua era quan millor s'ho passaven, es desfeien les sabatilles de tant de córrer i botar. Agafaven el berenar, els uns si en tenien duien mona i els que no el que podien, però tots amb carro se n'anaven al Motor de la Vídua, que era el lloc destinat per a aquells que volien passar el dia de Pasqua rodejats de joventut i amb ganes de diversió. I els pasqueros?, li pregunte amb intenció Pasqueros a manta, em respon entre rialles. Va viure en ca Finín de ca Vento, en la Cens. Al voltant dels deu anys hi treballava de conserja; s'encarregava dels quefers domèstics, feia els llits i ho tenia tot a punt per a quan tornaven els treballadors del camp. El mateix dia que van soterrar a son pare, al eixir de missa, se la van emportar a treballar a València al Molí de Picó, que estava just enfront del que és ara l'Hospital General. Treballava servint com a interna i hi passava tota la setmana i venia a casa el dissabte per la vesprada; el diumenge, també per la vesprada se'n tornava amb el tramvia. Treballant al molí, va conèixer el que es convertiria en el seu marit i pare dels seus dos fills, Diego López Sánchez nascut a la Carolina. La seua germana (...)



Licencia de Creative Commons  Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-No Comercial-Sin Obra Derivada 3.0