TRINIDAD GUASP SANZ, de ca les Brunes

Trinidad Guasp Sanz va nàixer el dia de Sant Blai de 1921 al carrer de Sant Jeroni, però al poc temps la família es va traslladar al carrer del Teatret (Sant Hipòlit). La seua mare, Trinidad Sanz Peiró, era d'Alaquàs i el seu pare, Nel·let Guasp Folgado, de la població veïna d'Aldaia. Ella és la més menuda de tres germans: Tereseta i Nel·let, i "per les circumstàncies de la vida la que menys va aprendre dels tres perquè no vaig poder anar a escola", ens comenta. No obstant, aquesta dona valenta i lluitadora, als seus 82 anys, té una memòria i un esperit incansable, malgrat que la vigoria física ja no l'acompanya com ella voldria. Després d'una vida de patiments constants Trini quasi no recorda ni el dia del seu casament. Només recorda amb més força el moment de la comunió com un dels dies més feliços de la seua vida passada perquè als pocs anys va morir la seua mare (desembre de 1935) i a l'any següent va esclatar la guerra quan estava en la flor de la joventut. Es pot dir que en aquella època els xiquets i les xiquetes als deu anys ja eren persones adultes, anys en què quasi tots ja treballaven de sol a sol, fins i tot els caps de setmana, i quan anaven a casa encara els esperava el treball, també submergit, que s'emportaven de la fàbrica o del talleret. Però, malgrat haver passat les precarietats d'una dona vídua amb dos xiquets menuts en plena postguerra, de la boca de Trini, de ca les Brunes, mai haureu sen-

-123-

tit una paraula més alta que altra o una simple queixa. Bo, de vegades la sents destralejar sobre política, perquè ella està al cas de tot el que passa al seu poble o fora. Aquesta dona, a la seua edat, encara dóna lliçons de civisme i bons sentiments. La tia Trini recorda la comunió com un dels dies més grans de la seua vida: "Quan vaig combregar vingué tota la banda de música i els músics entraven a agarrar roses i clavells del meu corral. Emblanquinàrem les parets del carrer... I eixe any, pel que es veu, el meu pare treballava i anàvem prou bé i férem dolços, paella i guisat. Aleshores, es va posar a plovisquejar i vingué l'amo del meu pare, que tenia cotxe ­no sé si fou el primer que hi hagué a València- i ens va proposar acompanyar-nos. I, a quin sant!... havia de vindre la banda de músics a arreplegar-me, vora 50 o 60 que n'eren". El rector que li va donar la comunió fou don Roque "que per a mi, i per a molta gent, ha sigut el millor que ha tingut Alaquàs, però alguns del poble li van agarrar mania i fins que no el tiraren no van parar". També recorda de la seua infantesa i joventut la rivalitat que hi havia entre les dues bandes de música, la Roja i la Blava,(...)