RAFAEL ROCA RICART

NOTES PER A UNA APROXIMACIÓ A LA VIDA I L'OBRA DEL POETA ELIES BORRÀS CASTELLÓ
1. Poetes i més poetes Cada dia em reafirme més en la convicció que el nostre és un «país de poetes», un país forjat a colps de poemes. És a dir, que vivim en un territori que, culturalment parlant, ha estat fonamentat i en bona part desenvolupat per persones amb una àmplia concepció romàntica i sentimental de la vida i de la història, del passat, del present i del futur, que, per circumstàncies diverses, contemplen la seua pròpia existència i la del seu poble en clau lírica. Josep Maria Ballarín ha comentat diverses vegades --en to irònic-- que ell deu de ser l'única persona de tota la Mediterrània que mai no ha escrit un vers, i no crec que hi vaja molt desencaminat. La història cultural dels valencians, la cultura escrita, és plena d'escriptors, poetes preferentment, que ens han transmés en vers la tradició i la llengua. No ha de ser cap casualitat. En el procés d'evolució històrica del nostre poble s'hi han donat diverses situacions que justifiquen i potencien aquesta realitat. Una d'elles, sens dubte, és la nostra cultura d'arrel llatina. I una altra els daltabaixos històrics que ha patit el poble valencià, l'anormalitat política, de vegades hostil, en què ben sovint s'ha hagut de desenvolupar. Queda més que demostrat que en condicions adverses per a la pràctica d'una determinada cultura és la poesia, el vers, el refugi literari que adopten la llengua i les idees, un tipus de salvaguarda. L'època de postguerra d'aquest quasi finiquitat segle XX n'és un bon exemple. Foren, precisament, els poetes els qui evitaren el trencament cultural --id est, literari i lingüístic-- que precipità la contesa bèl·lica dels anys 36-39, i que s'extengué al llarg de diversos decennis. Foren unes dècades en què els versadors, els poetes, prengueren les regnes del cultiu de la llengua. Ho feren a través de certamens poètics locals, llibrets de festes, de falles, i de les múltiples activitats d'àmbit restringit que oferia l'època, totes elles de marcat caràcter popular i amb una àrea d'influència minoritària, però segons com eficaç. Com que es tracta d'un període de temps encara recent, en el nostre passat, és segur que tots en tenim exemples. Tots coneixem, o ens han parlat, de l'oncle versador de la nostra mare, de l'home misteriós --ulleres fosques-- que vivia dos carrers més avall i feia versos, o del vicari del poble veí que, entre Pasqua i Rams, escrivia quantitats i quantitats de poesies, que després regalava als xiquets. En tots els pobles n'hi ha. Passa, però, que totes aquestes persones en comptades ocasions han superat
-105(...)