FRANCISCO SERRANO

Al racó del carrer del Forn vivia Maria Martínez Gil i el seu marit Francisco Serrano Martínez, fill de Quico el de Godoi, de professió peroler. El 26 de desembre de l'any 1918 va náixer el seu primogènit al que posaren per nom Francisco, com era el costum de l'època i per continuar la tradició familiar dels Godois. Uns anys després vingueren al món els seus germans Tomàs i Miquelet. Durant la seua infantesa, Francisco viu immers dins el món de la fabricació de perols i cassoles de son pare i observant com de tant en tant, sa mare, col·labora amb una religiosa del poble que es desvivia per tothom i a la qual anomenaven la Mare Josefa. Com tots els xiquets d'Alaquàs, acudia diàriament a l'escola nacional, situada a l'Ajuntament, on era mestre D. José Sanchis Almiñano qui durant la dictadura de Primo de Rivera fou alcalde d'Alaquàs. Recorda d'aquells dies: "Alguns hi anaven en molta por, perquè D. José hi havia vegades que s'adormia i si li queia la llapicera en terra, després que li la plegaves, encara et pegava alguna galtada". Als onze anys deixa l'escola i es posa a treballar a la fàbrica que son pare i els seus oncles Miquelet i Tomàs, tenen al racó que no treu cap de la Plaça dels Ollers. El món del treball comença com un joc: "Aprofitant l'absència del pare de la roda, et possaves a fer alguna cosa i quan ell tornava et deia `alçat d'ací si no et pegue un carxot'. I així poquet a poquet els més jóvens s'ensenyàvem i, conforme anaven retirant­se els vells, féiem cada vegada més coses". Quan tenia 17 anys acudia tots els diumenges amb la seua colla d'amics, al ball dels Galgos, banda de música separada de la roja, que rep el nom pel seu director que era tan llarg com un galgo i que tenia la seu al carrer Major, on estava la serreria dels Maios i on huí es troba el bar­ restaurant Morales. És ací on va conéixer la que seria la seua núvia, Maria Forment Català, la Ratà, a qui no parlà ni tragué a ballar durant algun temps perquè era de la banda roja, contrària a la seua. Com a bon aficionat al ball, acudia a la Conserva, al carrer de València, on els xics i xiques feien classes per ballar millor. "Un bon dia Pepe el Boriti, em va dir `¿M'acompanyes?' i ferem parella amb Maria la Ratà i Maria la Coa. Com que Boriti era també família dels Coa, s'hagué de posar amb la Ratà i jo amb la
-148-

Coa. Però, a l'endemà, el meu amic Miquelet, Cajon, em diu d'acompanyar­lo a la Conserva i en aquesta ocasió com que la seua cosina era Maria la Ratà, jo vaig fer de parella amb ella i Miquelet amb la Coa i així durant més d'un mes fins que li vaig parlar", assegura. El temps de guerra fa(...)