LA NOSTRA MEMÒRIA

5. LA FESTA DE SANT JERONI
A les darreries dels anys 40, un grup d'amics que viuen al carrer Sant Jerononi, decideixende fer festa, utilitzant com a motiu, la festivitat del Sant del qual duu nom, llur carrer. El cap de setmana que segueix al 30 de setembre, és el destinat per a tal commemoració i així, dissabte i diumenge, els veïns són al carrer per a gaudir de la festa, sopant i fent xerrades que duren fins a les primeres hores del dia. A mesura que els temps passen, aquesta nova moda perd la seua intensitat i és dins dels anys 50, quan aquesta adquireix el seu punt àlgid. Els veïns més vells que encara viuen al carrer ho recorden, tot i que, malgrat el pas del temps, encara continuen rebent la nit i la fresqueta, fent colles davant d'algunes cases, on es comenten les novetats del momnet i els records de la seua joventut. Diuen que la festa els donava feina per a tot l'any: dilluns, per parelles, fer l'arreplegada de quotes (una pesseta setmanal per famflia), dimarts reunió de la comissió encarregada de la festa, cada setmana en una casa i, açò si, els matrimonis sense xiquets. Com que la cosa era molt seriosa, a la comissió cadascú tenia el seu paper; tresorer, encarregat de l'arreplegada, secretari, president... I així passaven el dies i s'arribava al moment clau de la festa, l'últim cap de setmana de setembre o el primer d'octubre, si no hi havia fallat algun veí, la qual cosa comportava traslladar la festa unes setmanes després. Els actes diuen que no eren molt nombrossos, disparades, sopar al carrer amb els seus barralets de vi i les seues botiges d'aigua fresca, quasi com qualsevol altre dia d'estiu, però amb una il.lusió nova. Així ho demostra aquesta colla de veïns (foto 2), on podem trobar: Manolo "Mayà", el seugermà i la seua filla; Maruja Martínez "La Llustrosa", el seu marit, Paquito Martí "Navarro" i el seu fill Paco, al braç d'Ismael Martí el de ca "La tana"; Ramón Martí "L'Aguacilet" amb el seu fill

(Foto 1)

-129-

(Foto 2)

Enric, María Gil "La Mona", amb Lluis Ros al braç, i la seua filia María al fons; Vicentet García "El Dolç" i Pepe Ferrer "Anguila". També hi havia música, però, com que no es podia ballar per les prohibicions pròpies del moment, ho dissimulaven fent passejar els músics de dalt a baix del carrer, com si es tractés d'una cercavila. Quan l'any havia sigut bo, es feien "varietets" i diuen, que hi hagué algun any que eren millors que les de les festes del poble; per la qual cosa, anys després els prohiberen de fer festa; però, quan la caixa no era molt grossa, algun decidit es disfressava i feia la festa, posant-se al damunt algun brial o camisola que de l'arc(...)