RAMON TARIN

LA PINTURA A ALAQUÀS EN LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX I EL PROCÉS EVOLUTIU D'ALGUNS DELS SEUS JOVES ARTISTES.
Fins la segona meitat del present segle, no ens ha estat possible trobar cap referència escrita ni oral, que ens endinsara en la personalitat d'algun artiste de les arts plàstiques amb certa relevància en el camp de la pintura. Sols hem trobat, llevat de la fita obligada dels Benlliure per els llaços familiars amb el poble, uns quants homens amb una gran afició a la pintura com és el cas de Lluís Lino, l'abanderat de la música vella del casino de la plaça, que era posseïdor d'una bona tècnica per a dibuixar els cartells de corregudes de bous, a la cual cosa era molt aficionat i que per cert se li donava molt bé. Cal recordar també el tio Constant, un pintor extraordinari que veuria condicionat el seu desenvolupament artístic per les circunstàncies de l'època. El seu pensament ideològic, amb una militància activa dins el partir comunista, és un fet pel que partiria set anys de pressó en acabar-se la guerra. Quan fou alliberat, la situació que havia generat la conclusió del conflicte, no el feia tornar cap a la pintura. Les conseqüències de tot açò, seria el genocidi de molts somnis i de moltes il·lusions que obligaren el tio Constatn a replantejar-se altres alternatives dins l'indústria dels ventalls, camp, per altra banda, vinculat també a la pintura. És a partir de la dècada dels quaranta quan floreja un cert moviment de joves artistes que inicien els primes pasos en les tècniques del dibuix, entre els que cal destacar als germans Aguilar, més coneguts pels "Tomatos" del carrer "de les Eres": José Ferris "Chiquitín", José Bueno i Andrés Dols. Tot i que el panorama cultural i artítstic de cadascú no es configuraria fins la dècada del seixanta. Aquest moviment de joves Alaquasers havia nascut, com déiem abans, en la dècada dels quaranta als darrers anys de la major convulsió social partida, quan s'intentava reconstruir des de les runes i la misèria, i encara que els somnis son una bona disfressa, davant n'hi havia una realitat. La depressió de la guerra i la crisi econòmica que patia la societat valenciana, assolaren tota mena d'ajudes socials per al desenvolupament de la cultura en qualsevol de les seus facetes. La manca de recursos estatals, causa-efecte directa de la guerra civil, enfonsaren el País en un boirós panorama al capdavalla d'una crisi d'espectatives en tots els nivells culturals. Són els anys de postguerra
-71-

i de penúria, i les demandes d'una societat atemorida, no van més enllà de poder bufar en un plat de calent davant la taula. Cadascú es busca els fesols com millor li dóna a entendre Déu.(...)