VICENT BOSCÀ

TOTA U N A DÈCADA EDUCANT.
Més lluny, heu d'anar més lluny... Deixant de banda la idea d'Ítaca que cadascú puga tenir, és clar que el col·legi "La Asunción de Nuestra Señora" ha estat una illa a la qual va arribar i va ser necessari -amb l'ajuda i col·laboració de quasi tots- tot un seguit d'actuacions per reorientar el vell camí que portava el col·legi parroquial. I, certament, en cada dècada s'hi han produït una sèrie de modificacions quantitatives i qualitatives que van a permetre, sobretot, que les noves generacions del poble pogueren accedir a una bona i cristiana educació. I això és el que intentarem analitzar ací. Si fem un repàs en la vida de l'edifici actual en què està ubicada l'escola, encara podrem recordar aquell calvari que estava a les afores del poble i que un bon matí va contemplar com les primeres autoritats locals i " p r o v i n cials" col·locaven la primera pedra del que havia de ser la filial número 10 de l'Institut Lluís Vives. Les mateixes autoritats, quasi de segur, van assitir un altre matí a la inauguració del nou edifici -que venia a omplir d'un cert orgull a tots els veïns del poble perquè, desgraciadament, no era massa habitual el fet de comptar prop de casa amb tot un institut- institució que va ser possible, entre altres coses, gràcies a les aportacions econòmiques de molts dels veïns del poble, segons les seues possibilitats. Si evoquem alguns professors d'aquells anys, com ara Arrue, Don Aurelio, Don Antonio,... Don Pascual, Teresa Tejedor, Paco Carrasco..., més d'un dels lectors de segur que els recorda. I també, com no, el "Patronato", grup de homes del poble encarregats de vigilar i cuidar la bona marxa del centre. I cal assenyalar els esforços inicials que alguns d'aquells professors feren a l'hora d'intentar introduir un ús normal del valencià en aquella dècada dels 60, quan la major part de la gent considerava el castellà com a llengua superior i així l'ensenyaven als seus fills. Naturalment, no tots els professors participaven d'aquestos esforços, i fins i tot n'hi hagué que els entrebancaren, però cal deixar constància dels treballs que constitueixen precedents per al nostre poble. Moments durs van ser aquells en els què calia traslladar el col·legi parroquial, que estava al carrer Major, a l'edifici que ocupava l'institut de batxillerat ja que el nou institut, just darrere del cementiri, entrava en funcionament. Es van posar de manifest els lògics problemes de subsumir en un -91-

mateix lloc entitats tan distintes com un col·legi i un institut, amb dos claustres diferents, programacions i objectius diversos, etc. I ara fa una dècada, just quan don Antonio Sancho inicia la seua jubilació, e(...)