ALAQUAS I SANT "FRANCISCO" DE PAULA, EN ELS RECORDS DE LA MEUA INFANCIA
Per Josep Miquel Lerma Marín

-111-

-112-

Ara ya, als meus trentacinc anys, recorde en certa nostàlgia aquéll Alaquàs de la meua infància que, poc o res devia d'havér camviàt eh molts aspectes des de que en 1795. Antoni Josep Cavanilles en les seues «Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia», obra que escrigué per orde del rei Carles IV, al referir-se a l'Alaquàs diu: «Igual extensión con corta diferencia tiene el término de Alaquàs (la comparança està feta ab el terme de Chirivella), pero mucho menos número de frutos, reducidos á 400 cahíces de trigo, 600 libras de seda, 400 arrobas de cáñamo, 200 de aceite, 1 de algarrobas y 1.500 càntaros de vino. Sus vecinos, para subsistir y aumentarse, recurrieron a cultivar dilatados campos en los términos inmediatos, y fomentaron las fábricas de alfareria, que es el alma y riqueza del pueblo. Fabrican aquí los utensilios de cocina y surten la capital y pueblos de la huerta de pucheros platos y cazuelas. El barro es fino y rojo, las formas agradables, el barniz sólido, brillante, de un dorado oscuro». En esta mateixa obra, Cavanilles asígna a Alaquàs una població per a 1794 de 400 veins que calculats a «9 personas cada dos vecinos.» com ell mateix diu, el poble devia de tindre 1.800 habitants.
-113-

A principi de la década dels anys 1950, era Alaquàs una població de tres mil i poquets mes d'habitants, i com atres tants pobles de l'Horta de Valéncia que, no obstant la proximitàt a la capital i les seus corrents renovadores, a on pareixia no havér arribàt el sigle XX, si no fora perquè una pereta elèctrica en el cantó de cada carrér, que mes que iluminar orientava al transeunt, demostrava lo contrari. Els carrers continuaven sense empedrar i l'era de l'asfàlt encara no havia arribàt. Quan plovia l'aigua i la terra eren els elements que durant sigles, generacions d'alquasers havien trobàt al eixir a la porta de casa, quan una ràpida metamòrfosis provocada per la pluja d'una tormenta d'estiu que durava minuts, o un temporàl d'hivèrn empenyàt en condensar aigua sobre la terra durant dies sancers, els transformava en fanc, en un fanc mil vegades chafàt per els carros i els animals que anaven o venien de les seues faenes en l'horta o el secà. Per als humans esta eventualitàt fea que moltes vegades les relacions de veinàt quedaren limitades a raonaments en veu alta per a podér escoltarse, cadascú de de la porta de sa casa, davant la impossibilitàt de podér atravessar el carrér enfangat. Est era l'Alaquàs que yo recorde de principi dels anys cinq(...)