Rafael Roca Ricart

Aproximació a la història del cant de la Carxofa d'Alaquàs

L'ANTIC I BELL CANT DE LA CARXOFA El cant de la Carxofa representa un dels patrimonis culturals immaterials més importants i conspicus del municipi d'Alaquàs i, en general, de la comarca de l'Horta Sud. Es tracta d'una pregària de lloança, musicada i escenificada, que, en el cas d'Alaquàs, s'adreça a la Mare de Déu de l'Olivar i al Crist de la Bona Mort; i que, amb el pas del temps, ha esdevingut una de les manifestacions de la nostra devoció popular més belles i carismàtiques, fins al punt d'atorgar identitat als pobles que la celebren. Tal com posa en relleu l'estudi L'Horta en festes, del professor Antonio Ariño, amb el nom de «la Carxofa» es designa tant la dansa ­també dita de «la Magrana»­ que es balla en les processons del Corpus de la ciutat de València i de diferents poblacions ­com per exemple Algemesí­, com la representació basada en un artefacte amb aspecte de carxofa invertida que descendeix des de dalt i que, en arribar a una determinada altura, obri les fulles per tal de deixar veure un xiquet o xiqueta que, vestit d'àngel, entona un cant de glòria en honor al Crist o a la Mare de Déu1. És a aquesta segona representació a la qual ens referirem en el present estudi. Els orígens del cant de la Carxofa ­també conegut, al llarg del temps, com a «motete» i/o «villancio»­ resulten, a hores d'ara, bastant imprecisos. En 1929 l'arquitecte Josep Maria Manuel Cortina Pérez els situà a meitat del
1

Ariño, Antonio, L'Horta en festes, Fundación para el Desarrollo Caixa Torrent, Torrent, 1992, p. 113.

33

segle XIX, concretament en l'any 1854, en el moment en què Rigobert Cortina Gallego (1843-1920), un xiquet d'escassament onze anys d'edat, «dotado de gran inteligencia y de inspiración musical, compuso el Motete así apelado»2, i probablement també la lletra. De ser vàlida aquesta versió, majoritàriament acceptada, aquest seria l'origen del cant de la Carxofa tal com ha arribat als nostres dies. Siga com siga, actualment sembla fora de tot dubte que els fonaments d'aquesta representació musicada són anteriors a la meitat del segle XIX, al moment en què se situa la composició de Rigobert Cortina, tal com tindrem ocasió de comprovar. Així, en 1992, Antonio Ariño, seguint Vicent Lluesa, ja n'oferí una explicació prou més raonable: assenyalà que tant el càntic com l'artefacte formarien part d'un costum molt antic segons el qual un xiquet o xiqueta del poble, enfilat damunt d'un cadafal i vestit d'àngel, recitava versos al·lusius a la majestat de Déu en el moment en què la imatge del Crist era a punt d'entrar al temple. Cosa(...)