Adrià Hernàndez Garcia

L'afirmació religiosa i senyorial. Edificis que van marcar la identitat d'Alaquàs i els seus protagonistes. Segles XIV-XVII
Des que un quatre de juliol de 1238, Jaume I, donara l'alqueria d'Al-Aqwas a Bernat de Castelló i la seua esposa Eva, fins aquell fatídic dotze d'octubre de 1609, quan els moriscos d'Alaquàs van embarcar en les naus, Sant Elm i Sant Crucifix del Grau, camí de l'exili definitiu, transcorregueren quasi quatre segles on dues cultures i religions varen conviure en una lluita contínua. Al marge de la segregació dels vençuts a les moreries en tot el Regne, el primer entrebanc que varen tindre fon la prohibició de cantar la Salat des dels minarets, que després es va tornar a permetre, però en veu baixa i davant de les Mesquites, o tocant l'anafil, una trompeta llarga que, per cert, apareix a l'inventari de béns del misser Jaume Garcia d'Aguilar, i que també va ser motiu d'una petició al rei a les Corts de 1371 perquè la prohibira, al·legant que coincidia amb els tocs de l'alba i el capvespre de les campanes. Cosa que, per cert, no fou acceptada per Pere el Cerimoniós. Des d'aquestes mesures fins la conversió forçosa després de les Germanies, la pressió sobre la religió dels antics pobladors va anar en augment de manera constant. Al final, i com sempre, els vencedors acabaren imposant-se. De la mateixa manera que segles abans ho feren els sarraïns amb els visigots, o aquests últims sobre els romans... i així uns sobre altres, ens podríem remuntar fins als inicis de la humanitat. Però açò estava decidit des del principi. El Conqueridor, va deixar establert al codicil fet a juliol de 1276 que els sarraïns foren expulsats del Regne de València, i així ho va pregar al seu hereu:

11

«rogamus dictum infantem Petrum, quod pro eo quia nos promissimus summo pontifici, et missimus inde sibi cartam nostram bullatam, quod eieceremus sarracenos de terra nostra, et hoc idem iam promisseramus ante altare nostre domine sancte Marie Valencie, et pro eo etiam quia summus pontifex nobis dictam decimam concessit ratione predicta, idem infans Petrus prorsus eiiciat sarracenos de regno Valencie, ita quod nullus ipsorum sarracenorum remaneat ibi, nec sous nec alterius pro peccunia vel censu, aut pro redditu inde habendis, vel alio modo, et quod hoc non mutet aliqua ratione».

Van fer falta tres-cents trenta-tres anys perquè es complira la voluntat del rei. La manca de nous pobladors, primer, l'especialització dels mudèjars en certs oficis i conreu de la terra, i l'assumpció pels senyors d'aquesta realitat, van dur a l'ajornament sine die del compromís adquirit amb la Santa Seu. Molts anys d'una complicada convivència entre dues religions que bevien del mateix Déu d'Abraham. Tot i això, la tossuda re(...)