valencià | castellano   

Buscar
  Estudis i documents

Any:2009
Pg:173-206
Títol: El cultiu de la garrofera: una cultura mil·lenària a les nostres terres de secà.
Autor: Tarín I López, Ramón
Perióde: Història Contemporània
Matèria: Economia
Segles: XX
Tema: Estudis i documents-Economia
Idioma: Valencià



Vista prévia
Ramon Tarín i López

El cultiu de la garrofera: una cultura mil·lenària a les nostres terres de secà
«La meua sogra no em vol per gendre perquè té un altre mès ric que té bancals de garroferes i una egua a punt de parir».

El nostre agraïment a Maria i Matilde Moret Montalt Ramon Portalés Palop Ramon Portalés Tàrrega José Mª Portalés Guillem Maria Martí Tàrrega Francisco Palop Martinez Vicent Laborda Ferriol

LA GARROFERA MEDITERRÀNIA El garrofer o garrofera és un dels arbres mediterranis més emblemàtics de les terres valencianes que s'adapta molt bé a les zones més templades i creix de forma vigorosa tant a les faldes dels tossals com a les grans planures de les terres de secà. En termes generals, el garrofer és un arbre que s'adapta molt bé a les planes costaneres baixes i estretes i a les zones de muntanya baixa de la Mediterrànea. Podem dir que el paisatge dels garrofers s'estén des de la península Ibèrica, per tot el nord d'Àfrica, fins les terres de Llevant i Xipre arribant a la mateixa Àsia Menor, formant una franja de pocs quilòmetres d'amplària al llarg de les costes i a una altura inferior als 450 metres. Podem dir que fora dels litorals de la nostra Mediterrània desapareix totalment a l'interior o terres altes, és a dir, fora dels secans residuals del seg-

173

ment litoral. La garrofera assenyala el territori, un espai que envolta les ribes de la mar Mediterrània on és clar el predomini d'aquests vegetals i la configuració d'un paisatge i un clima comú que rep el nom de clima mediterrani. La garrofera mediterrànea és un arbre robust d'uns set metres d'alçària, d'aspecte arbustiu; presenta una soca greixuda, de forma semicircular i amb l'escorça llisa, d'on naixen multitud de braços nuosos i doblegats cap avall conformant llur frondosa revolada amb el brancatge cobert de fulles tot l'any. És un arbre sempre verd i de fulles no molt grans i dures; fulles protegides per una gruixuda capa impermeable que dificulta la pèrdua de vapor d'aigua. Els exemplars més vells solen tindre una soca característica, acargolada i buida al seu interior, la qual cosa serveix de refugi per alguns éssers vius com el fardatxo, la serp, el conill, la llebre, la rabossa o el puput que sol fer el seu niu en alguns dels forats del mateix tronc. Segons ens conta J. Durán Martínez, a l'horta de Benialí, a Llíria, les arrels s'estenien a 200 metres del tronc i en la canyada Maquívar, el 1934, en obrir un pou, es van trobar les arrels de les garroferes a 34 metres de profunditat.
Els exemplars més vells de garrofers solen tindre una soca de característica acargolada i buida al seu interior.

174

Possiblement és aquesta característica de (...)



Licencia de Creative Commons  Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-No Comercial-Sin Obra Derivada 3.0