Vicent Soriano i Bessó

Ca lo Pepe, Ferreteria Beltrán

Dir Ca lo Pepe a Alaquàs, es parlar de la mare de totes les ferreteries del poble, es parlar de més de cent anys de dedicació d'una família a un negoci, es parlar de la història de la indústria d'Alaquàs, es parlar de tatxes, de panys, de claus, de poliment, d'escat, de pavonasso, de bensol, de tantes paraules que als alaquasers que tenim més de cinquanta anys se'ns han quedat gravades al cervell. Este escrit surt gràcies als records de Vicente Beltrán Ortí, ajudat per la seua filla Dolores Beltrán. Quan parlem de Ca lo Pepe, Ferreteria Beltrán, d'una manera més formal, més de factura, la primera cosa que ens crida l'atenció es el nom. Què vol dir Ca lo Pepe? Ens conta Vicent Beltrán Ortí que el pare del seu iaio se n'anà a treballar a França a mitjans del segle XIX i que quan tornà va construir el Mas del Socorro a les Coves de Vinromà. El seu iaio, JOSÉ BELTRÁN SALVADOR, el tio lo Pepe, va nàixer en 1869 al Mas del Socorro, a les Coves de Vinromà i morí a Alaquàs el 29 d'abril de 1954 a l'edat de 85 anys. Si conegueu les Coves de Vinromà, poble situat en els últims contraforts del Sistema Ibèric i en la comarca de la Plana Alta, sabreu que la seua manera de parlar el valencià està molt marcada pel modisme locucional que conserva la forma de l'article masculí medieval, com per exemple; tot «lo» dia o tot «lo» món. En este context es normal dir «lo» Vicent, «lo» Jordi. Al vindre a Alaquàs i emprar ell normalment esta forma de l'article que xocava a la gent de l'horta que parlem apitxat, li va quedar el nom del tio lo Pepe, el tio Pepe.

461

Vicente Beltrán Ortí i Vicente Beltrán Ebri al carrer Major. Any 1957 o 1958.

JOSÉ BELTRÁN, el tio lo Pepe, vingué a Alaquàs a principis de 1900 i es va casar a l'església de los Santos Juanes de València amb MARÍA EBRI CHILLIDA que era mestra i també feia de comare. Morí a Alaquàs el 10 de febrer de 1939 als 65 anys. El tio lo Pepe feu de barber, de sagnador, de dentista i abans de muntar la ferreteria, feia pasteres per a la farina en una casa situada al carrer Benlliure, però més cap a la plaça respecte a l'actual emplaçament de la ferreteria. Al principi posà una bodega de queviures, barberia després, però es montà una cooperativa d'alimentació i, al no poder competir, hagué d'anar canviant el negoci cap a ferreteria de tipus domèstic. Diu que venia les últimes existències d'abaetxo i amb eixos diners comprava uns perols i uns paquets de tatxes i, a poc a poc, canvia d'activitat. Cassoles, tatxes, tela metàl·lica per a

462

Luis Beltrán Ortí. Any 1952

(...)